Però en Joan Casals, insisteixo, va aconseguir que jo posés ordre als valors de la vida. Si més no, de la vida que li toca a un vailet de sisè, setè i vuitè, que quan entrava al cole a les nou del matí era mentalment per tot, menys a classe. Era un marrec que només gaudia de l’hora de pati i dels partits de futbol que s’hi feien, com si jugués al Camp Nou, a Anfield Road o a Wembley. I a banda d’això, només hi havia dues coses que m’atreien de veritat: les hores de gimnàstica i sortir a les cinc de la tarda.

Ara, gràcies a aquest escrit, puc demanar perdó públicament al mateix Joan, però també al senyor Ferran i al senyor Antonio.

Però anem a la qüestió. Vaig canviar en tres cursos i malgrat recordar alguna trobada al despatx del director, crec que vaig fer-ho per la pluja fina que va significar el “marcatge” del senyor Joan.

Em fa tota la sensació que quan vaig marxar per anar a l’institut vaig fer-ho amb el ple agraïment del que en Joan Casals m’havia aportat. Mai li vaig dir, però van passar els anys i posteriorment hem tingut l’oportunitat de trobar-nos alguna vegada i aleshores sí que li he fet saber la meva admiració personal, carregada bàsicament d’agraïment per la feina feta cap a mi.

Ja de gran he pensat que en Joan, el senyor Joan, en sabia molt. Sabia que no tots els nens tenen deus a cada assignatura, que n’hi ha que cal ajudar-los a millorar els cincs i d’altres a qui cal portar a fer simplement els mínims. Perquè quan es tanquen els llibres, comença la vida. I en això també t’han de saber preparar. Ves que aquest no sigui l’ADN del Pompeu Fabra.

Atentament, un trapella molt agraït!!!

Josep Guardiola Viñolas

Periodista